04/05/2026
*Després de la tempesta ve la inquietud de la calma*
Ens hem aturat, prenent distància, escoltant aquest nou començament que no sabíem que arribaria així.
Al febrer, la vida ens va xiuxiuejar una bona notícia. I, amb ella, un silenci nou.
Ara comença el després.
Sense proves. Sense esperes. Sense aquella tensió que ens sostenia.
Només visites per saber com estem, com li va a en Naüm a l’escalada, a l’escola, a la vida.
I és extrany.
Perquè la calma, després de la tempesta, també espanta.
Les paraules de l’oncòloga varen ser:
“Comença un despit oncològic.”
I no vàrem saber reaccionar.
Solitud, com si ens haguessin tret una xarxa invisible, com si haguéssim d’aprendre a caminar de nou, sense saber ben bé cap a on.
Però potser no és començar de zero.
O potser és començar amb tot.
Amb les cicatrius que parlen,
amb la por que encara tremola,
amb una força que no sabíem que teníem.
I a poc a poc,
molt a poc a poc,
anem aprenent què vol dir viure
després de la tempesta.
Seria injust no compartir això amb vosaltres,
havent compartit totes i cadascuna de les etapes anteriors.
El més honest és agraïr a qui ens ha acompanyat sempre en aquest camí:
amics, família, , , i
I alhora, volem que aquest sigui també un missatge esperançador per a la mainada i les famílies que us trobeu a mig camí.
Amunt, Pau.
I sempre, amunt Naüm.
💚
Laura, Lluís i Naüm.
